Els invasors
han capturat
dos partisans
que són germans,
uns lluitadors
de veritat.
Els han portat
fins a la plaça
més prop que es creu
que és del lloc seu,
davant la massa
gran que hi ha anat
forçadament,
el poble en peça,
per si s’expressa
un sentiment
en què es revela
la parentela.
Com l’enemic
té per costum,
hi haurà un castic,
tot serà brases,
en faran fum,
d’homes i cases.
La mare acut
entre els forçats
espectadors,
el cor dolgut,
ben amagats
els seus temors.
Si entre el rotgle
els invasors
noten dolors
perquè els germans
són fills del poble,
tots moriran.
La mare amant,
ben conscient
del que hi ha en joc,
silenciant
el plor que sent,
salvarà el lloc.
I els fills bessons,
greument batuts
sota els bastons
dels criminals,
són uns caiguts
de temps brutals.
¿En quin compendi
de valentia
s’enaltiria
el brau silenci
d’una abatuda
mare dolguda?
Recorda que pots seguir tota la poesia de Carles Subiela, en el seu compte de Twitter.
