(Josep Mª Jordán Galduf). “Feliços els nets de cor: ells veuran Déu” (Mateu 5,8). V. Ros Gabarda no era creient, però he conegut poques persones com ell amb un cor tan net. I això que la vida no li va resultar gens fàcil. Particularment, en aquella dura etapa de postguerra i autarquia al llarg dels anys quaranta i cinquanta. Aleshores era simplement un derrotat.
L’any 1981, en el meu llibre El Camp de Túria (pàgina 73) vaig fer constar que el 1958 un grup de persones foren detingudes a Llíria per la Guàrdia Civil per llançar un pamflet a favor de la “reconciliació nacional”. Ja no deia res més. Però quines foren aquelles persones? En quin context es produïren aquelles detencions?
Ara acaba de publicar-se una novel·la sobre tot allò. Un excel·lent relat, amb aires de literatura negra, que recrea l’ambient polític i social d’aquell precís moment. És la novel·la de Vicent Ros La lluvia en el muro, escrita de forma amena, àgil i eficaç, que es mou per distints estadis temporals i per uns escenaris no circumscrits exclusivament a l’àmbit local.
Un fill acaba de perdre son pare i indaga amb passió sobre el passat d’aquest. Poc abans de morir, el pare li dona un document que mou impulsivament en ell aquell interés. Un document sobre la seua detenció política el 1958. Una detenció que va colpir amb tanta tristor la família que, d’aleshores ençà, allò va quedar guardat com un secret en el silenci més absolut.
Plovia a feixos la matinada del 8 de desembre de 1958 quan van ser detinguts V. Ros Gabarda i unes altres vuit persones de Llíria i de Benissanó. Uns dies abans havia caigut la cúpula del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a València. Ja feia molt de temps que el PCE havia abandonat l’estratègia del “maquis” i havia optat per una acció pacífica en la lluita contra el règim franquista. El 1958, l’operació estrela va ser una Jornada de Reconciliació Nacional fixada per al 5 de maig. Amb aquesta finalitat, el PCE envià agents clandestins de França a Espanya, i un d’ells es va reunir amb el grup de Llíria en un maset de la Coma. També hi havia prevista una Vaga Nacional Pacífica per a la primavera de 1959 que va fracassar rotundament. Unes setmanes abans, una segona onada de detencions liquidà la direcció universitària del PCE a València.
La novel·la de Vicent Ros parla de tot això, dels distints personatges a una banda o altra de la trama i de les complexes connexions entre alguns d’ells. De l’ambient social i de les reaccions de les persones en condicions de gran dificultat i pressió. “No éramos héroes”, confessa un dels personatges més enigmàtics de la novel·la. La història va continuar el seu curs més enllà del sacrifici personal en aquelles accions polítiques.
Jo vaig tindre la sort de conéixer V. Ros Gabarda allà per l’any 1976. Poc abans havia entrat al PCE després d’estar involucrat com a independent en la Junta Democràtica. De primer vaig passar per una cèl·lula universitària, però tot seguit em vaig incorporar a una cèl·lula comarcal, els components de la qual eren Rafael Domenech, Vicent Madrid i José Poveda (tots ells de Benaguasil) i V. Ros Gabarda (de Llíria). Una cèl·lula que tenia com a responsable Antonio Montero Zarco (de València). Des d’un primer moment em va captivar l’honestedat, la seriositat i la humanitat de V. Ros Gabarda, i vaig sentir un afecte cap a ell que va anar creixent al llarg del temps. Sé que l’afecte era mutu, i em va mostrar una gran comprensió quan vaig deixar el PCE al principi de 1982.
