ELS VALORS DE LES FOTOGRAFIES DE VICENT MONTESINOS SÁNCHEZ
Joan J. Adrià i Montolío
El passat 24 de novembre s’inaugurà a Ca la Vila una exposició de fotografies i documentació de Vicent Montesinos Sánchez (1919-2007) cedides per la seua família a l’Arxiu Municipal de Llíria. Estarà oberta al públic fins el dia 22 de desembre totes les vesprades dels dies feiners de 6 a 8 hores i els dissabtes de matí d’11 a 1 i mitja.
Cal dir que el material exposat és una ínfima part del fons documental que ha ingressat així a l’arxiu, que té en les imatges en blanc i negre, sense dubte, la part més valuosa i cridanera. Montesinos, que es guanyava la vida gràcies a l’impremta que tenia a la plaça del General Santes, mostrà des de molt jove una gran afició a fer fotos. Fins i tot es proveí a partir de cert moment d’un laboratori fotogràfic per tal de realitzar ell mateix totes les feines que la seua passió exigia. A més, conservà bastants fotografies familiars anteriors a la seua tasca. Per això, ha deixat per a la posteritat (és a dir, per a nosaltres) un parell de milers d’instantànies, de les quals l’exposició només mostra poc més d’un centenar acuradament triades. No en caben més a la sala.
Estic segur que qualsevol visitant quedarà sorprès de la qualitat i dels continguts d’aquestes imatges, que obrin una finestra a una Llíria que és la d’ahir però ja no és exactament la nostra. La història, diuen, és un llarg diàleg entre permanències i canvis, i les fotografies de Montesinos fan que ens entren pels ulls tant les unes com els altres. En efecte, permeten comprovar que els canvis de les darreres dècades han estat molt intensos i, alhora, encerten a mostrar la grossària del fil que mantenim amb la gent que ens precedí (o, de vegades, amb el que cadascú de nosaltres era quan tots érem més joves).
Al meu parer, hi ha almenys quatre maneres de mirar aquesta exposició que poden permetre que persones diferents i amb interessos i objectius distints traguen profit del contacte amb aquestes deixalles del passat que es posen a la nostra disposició.
La primera mirada és, òbviament, la de la persona aficionada o professional de la història. Bona part de les fotografies de Montesinos -totes si m’apureu- tenen un indiscutible valor documental. Són testimonis en brut de fets, costums i peripècies del passat que queden il·luminats gràcies a la seua conservació en imatges congelades. I fa igual que siguen desastres naturals, esdeveniments religiosos, o polítics, i un ampli etcètera. Pose dos exemples. En 1949 hi hagué una concentració de les imatges de la Mare de Déu de l’Arxiprestat de Llíria a la plaça Major. Coses de l’època. Un historiador interessat pot acudir a la premsa coetània i en trobarà les cròniques que es publicaren. Però Montesinos feu quasi una dotzena de fotos. I mirar-les ens permet captar l’esperit del “nacional-catolicisme” millor que llargues dissertacions escrites. Segon exemple: en gener de 1960 hi hagué una nevada intensíssima que cobrí de blanc la població durant uns quants dies. Montesinos la fotografià repetides vegades, de manera que podem fer-nos una idea del seu abast més enllà del que ens informen els registres meteorològics.
La concentració d’imatges de la Mare de Déu a l’acte final de la gran missió de 1949. (AMLL Fons Documental Vicent Montesinos Sánchez)
La Sèquia Major per darrere del col•legi Sant Vicent Ferrer, durant la nevada de 1960. (AMLL Fons Documental Vicent Montesinos Sánchez)
La segona mirada és la de l’evocació. És a dir, la pròpia de la gent que ha viscut un temps que ja és un país estrany, però que es manté submergit sota el pes de l’actualitat i dorm en els plecs de la memòria dels supervivents. Estic convençut que moltes persones de mitjana edat i més enllà es retrobaran en aquesta exposició amb imatges de quaranta, cinquanta o seixanta anys enrere que evocaran la seua infància, la seua joventut, l’arribada de la maduresa… Quina edat cal tenir per recordar quan la fira de Sant Miquel estava instal·lada a la plaça Major i carrers adjacents? Quina per no haver perdut el record dels “pobrets desgraciats” que mostraven els seus munyons i les seues nafres en la costa de Sant Miquel per tal que la gent que hi pujava o baixava en festes els lliuraren una almoina? Podríem seguir fent preguntes… El valor evocatiu -que pot ser nostàlgic, o tot el contrari- de les fotos de Montesinos no pot posar-se en dubte.
Parada de gaiatos de la fira a mitjans del seixanta en l’actual plaça del Nou d’octubre. Al fons, a l’esquerra, el desaparegut hostal de Nàcher. (AMLL Fons Documental Vicent Montesinos Sánchez)
Un riu de gent baixa per la costa de Sant Miquel a la dècada dels seixanta. A les vores, vestits de negre atàvic, «els pobrets»: mutilats, tolits i rodamons imploren clemència i almoina. (AMLL Fons Documental Vicent Montesinos Sánchez)
La tercera mirada és la de la informació, i és complementària de l’anterior. Ara no parlem de la gent que ha viscut un passat que ja no existeix i pot evocar-lo, sinó de la més jove per a la qual aqueix ja no és un passat viscut. Estic convençut que els visitants d’aquest tipus podran fer-se una idea del món dels seus pares i els seus avis recorrent els panells de l’exposició d’una manera directa i sense intermediaris. Com era la Sèquia Major quan anava descoberta? Com era una Llíria sense quasi cotxes i a on per la carretera de València l’escàs trànsit es resumia en el pas d’algun carro i alguna bicicleta? No cal seguir per demostrar aquest valor informatiu. Quantes qüestions poden aclarir-se mirant les fotos de Montesinos!
Una disparà a les Casetes Noves. Sobre la sèquia major els ponts, al mur encara es conserva el rètol del grup de vivendes «Laurona», ca. 1965. (AMLL Fons Documental Vicent Montesinos Sánchez)
Un carro tirat per un burro, avança per l’antiga carretera (hui en dia C/ València), ca. 1960. (AMLL Fons Documental Vicent Montesinos Sánchez)
La quarta mirada és la de l’esteta, la de la persona que busca algun tipus de valor artístic en uns materials que han estat produïts per un fotògraf gens desmanotat, amant de les perspectives cinematogràfiques i que estava sempre a la recerca del millor enquadrament, del millor joc de llums, de traure el millor rendiment a l’escena més anòmala o a la més quotidiana. Dos exemples altra volta. A mitjans segle XX hi hagué unes quantes curses ciclistes que tingueren la meta dalt de Sant Miquel. Montesinos les fotografià reunint el bon gust amb l’eficàcia informativa. Són imatges que tenen poc que envejar a les dels professionals de la fotografia esportiva. I el darrer: qui s’atreveix a retratar a una borrega que mira a la càmera amb la perícia del nostre home?
Cursa ciclista amb la meta a Sant Miquel, ca 1965. (AMLL Fons Documental Vicent Montesinos Sánchez)
Una ovella mira fixament l’objectiu mentre menja canyís, ca. 1965. (AMLL Fons Documental Vicent Montesinos Sánchez)
Soc conscient que poden haver altres mirades i, sobre tot, que podia haver usat altres exemples. El fons Montesinos, ja ho he suggerit, és d’una riquesa extraordinària. L’exposició només en dona una lleugera idea i aquest escrit, més lleuger encara, no pot ser altra cosa que una invitació. El valor documental, el valor evocatiu, el valor informatiu i el valor estètic de les imatges reunides a Ca la Vila cooperen per oferir la possibilitat d’acostar-se a la Llíria del passat recent amb els ulls ben oberts. Al meu parer, hauríeu d’aprofitar l’oportunitat de visitar-la. No crec que eixiu descontents.
