LA CASA DE CAMP: LA RUÏNA D’UNA MASIA HISTÒRICA
Francesc Rozalén Igual
La Casa de Camp, situada al terme municipal de Llíria i a uns 2 quilòmetres del casc urbà de Casinos, és una de les masies llirianes més antigues i la més gran i monumental de totes elles. A més, cal destacar també l’important valor etnogràfic que té tot el conjunt emmurallat i amb garitos defensius de les edificacions que formen una gran propietat agropecuària: entrada monumental a la masia amb enormes arcs, residència senyorial, casa dels masovers i criats, trulls, bodegues, almàssera, extenses cambres per a emmagatzemar les collites, graner, forn morú, eres de trillar, pallers, quadres per al nombrós bestiar de treball, corrals per al ramat, aljubs de gran capacitat… Tot un símbol d’un mode de vida i d’explotació de la terra de secà tan característic durant diversos segles a Llíria.
En les passades festes de Sant Miquel, l’Ajuntament de Llíria muntà una exposició al Saló de Plens de Ca la Vila sobre “El Camí dels Frares”, amb la intenció d’iniciar un projecte de recuperació de la memòria històrica i rural associada a aquest camí i a les masies fortificades que hi ha als seus voltants. S’exposaven fotografies de les masies més importants i sobretot les de la Casa de Camp, que mostraven el lamentable estat en el que es troba. Quan vaig veure aquestes fotografies vaig sentir una enorme decepció perquè durant molts anys el propietari de la masia, que és l’Ajuntament de Llíria, havia deixat que es degradara aquest immoble històric que per a més escarni el tenia catalogat i protegit des de 1985. Fruit d’aquesta decepció fou l’interés per visitar una altra vegada la masia i veure el seu estat real, cosa que vaig fer el passat dia 2 de novembre de 2016. Fou una visita trista, amb una gran sensació d’impotència perquè el panorama era molt més desolador del que reflectien les fotografies de l’exposició. Aleshores vaig decidir-me a publicar aquest article. He de suposar que aquestes paraules podran molestar a algú, no obstant això, l’objectiu no és altre que denunciar i donar a conéixer la lamentable situació i la desídia en la que es troba la Casa de Camp en l’actualitat.
Façana principal de l’edifici residencial de la masia construït el 1889 pel prestigiós mestre d’obres Peregrín Mustieles.
Aquesta masia, amb tants valors històrics i etnogràfics, passà a ser propietat de l’Ajuntament de Llíria per escriptura de compravenda atorgada el 17 de juliol de 1998. La incúria, l’abandó i el poc interés que han demostrat totes les corporacions municipals que han governat Llíria des de fa 18 anys ha donat com a resultat que actualment la Casa de Camp siga una ruïna, una vergonya per a tots i un exemple del que no es deuria de tornar a fer. Quan no se li busca un ús raonable a un conjunt d’edificis tan enorme com els de la Casa de Camp i se l’abandona a la seua sort, ocorre el que ha passat: el vandalisme, el saqueig i l’espoli d’uns edificis aïllats als peus de les muntanyes de La Concòrdia estava assegurat. Els recomane que observen amb deteniment les fotos que il·lustren aquest article perquè es facen una idea de l’estat de ruïna en el que es troba la Casa de Camp. Les fotos les vaig fer en l’esmentada visita que fiu a la masia.
Una de les zones amb arcs més antigues de la Casa de Camp.
Abans d’entrar en el llarg procés d’adquisició de la masia per part de l’Ajuntament iniciat en 1991 i el seu posterior abandó i deteriorament, volguera aportar algunes informacions de caràcter històric perquè el lector es faça una idea dels importants valors que té tot el conjunt d’edificis d’una explotació agropecuària tan monumental.
La Casa de Camp fou una masia fundada per la Reial Cartoixa de Santa Maria de Portaceli, la qual actuà com a vertader senyor feudal del Camp de Túria i que arribà a ocupar el tercer lloc entre els monestirs valencians que posseïen les majors i més valuoses propietats. Cal destacar també que la vila de Llíria i els cartoixans de Portaceli mantingueren al llarg dels segles unes intenses relacions econòmiques, artístiques, religioses i socials. També Portaceli era propietària a Llíria de nombroses terres a l’horta vella i d’immobles al casc urbà.
S’ha dit que la masia va ser fundada al segle XV però aquesta data no ha estat documentada. El més probable és que fóra al segle XVII, que és quan arribà l’apogeu econòmic de la cartoixa amb la compra de béns rústics i urbans. Aquest creixement econòmic continuà al segle XVIII amb l’explotació de les terres i l’aplicació d’una política inversora de tipus pre-capitalista, amb la concessió de préstecs hipotecaris a les viles i a la noblesa. Al segle XVIII les terres cultivades de la Casa de Camp tenien una extensió de 310 ha. dedicades al cultiu dels cereals, vinya, garroferes i oliveres i era la masia més rentable de les sis que posseïa la cartoixa. Entre aquests cultius, cal destacar la importància del conreu de la vinya ja que els cartoixans tingueren una gran tradició en l’elaboració del vi. Un exemple són les enormes bodegues i trulls que posseeix la Casa de Camp. Durant el segle XVIII els cartoixans també feren importants inversions per millorar encara més la Casa de Camp. És l’època en què es construeixen els grans trulls o la reclosa a la rambla d’Artaix per poder regar una part de les terres. Les dues balses o estanys que recollien aquestes aigües arribaren a tindre una extensió de quasi 30.000 m2. Un altre exemple de la importància econòmica que la Casa de Camp ha tingut per a la cartoixa de Portaceli és el camí que obriren per a comunicar directament la masia i el monestir i que encara actualment és conegut com a “Camí dels Frares”. La Casa de Camp era la més poblada de totes les masies de Llíria. L’any 1792 tenia censats 34 hòmens que vivien tot l’any i cosa curiosa és que no hi havia censats dones ni xiquets. Aquests eren els criats fixes al servei de l’explotació agrícola i ramadera, sense comptar els treballadors eventuals que participarien en l’època de recol·lecció de les collites.
Una de les quadres amb arcs per al nombrós bestiar de treball.
La Casa de Camp també tingué un protagonisme destacat durant la Guerra Civil ja que va ser utilitzada com a residència per als pilots del proper aeròdrom de Llíria, un dels més importants de la 4ª Regió Aèria de l’exèrcit de la República. A més, l’estiu de 1938 fou utilitzada com a hospital, ja que molt pròxim, entre les serres de La Bellida i El Toro, tingué lloc l’últim episodi de la Batalla de Llevant, on es lliuraren combats molt durs amb moltes pèrdues humanes.
El conjunt d’edificis de la masia es construí durant diverses èpoques, encara que la part més antiga és la de l’entrada principal i la part de la dreta, amb dependències amb arcs. L’edifici destinat a residència senyorial és de maçoneria amb carreus a les cantonades i una àmplia filera de balcons a la façana. Fou alçat el 1889 segons els plànols d’un prestigiós mestre d’obres, Peregrín Mustieles, el qual també fou l’autor de destacats edificis i palaus al centre de València. Quan es construí aquest edifici residencial fou eliminat l’antic oratori o capella de la masia. La zona de bodegues, trulls, almàssera i aljubs tenen un interés arquitectònic molt especial.
Vista parcial de la primera planta amb enderrocs.
L’any 1835, en el procés de supressió dels ordes religiosos i de la desamortització dels seus béns, la masia amb 297 hectàrees de secà i 6 de regadiu fou subhastada i tingué diversos propietaris durant el segle XIX, pertanyents a l’alta burgesia madrilenya, fins que l’any 1868 fou adquirida per Fernando Ybáñez Palenciano, un indià procedent de Cuba. Aquest propietari i els seus descendents continuaren millorant l’explotació agropecuària de la masia i les seus instal·lacions, convertint-la en la més productiva de totes les masies llirianes. Una mostra d’aquesta capacitat productiva ens l’ofereix els 600.000 litres de ví que elaborà el 1900. En les últimes dècades del segle XIX la masia era propietat de Fernando Ybáñez Payés que fou alcalde de València i president de la Diputació durant la restauració borbònica. L’últim propietari fou Alberto Ybáñez. Posteriorment, en agost de 1970, la masia tornà a mans públiques, en concret a l’Instituto Nacional de Colonización per a traslladar el poble de Domenyo que quedaria inundat per les aigües del pantà de Loriguilla. Ja en l’etapa autonòmica, l’any 1985, l’Instituto de Reforma y Desarrollo Agrario (IRYDA) traspassà les propietats de la masia i les terres de cultiu que quedaven, a la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat Valenciana. Uns anys després començaria el llarg procés de lluita per part de l’Ajuntament de Llíria per aconseguir la propietat de la masia. Per a conéixer tot aquest procés, he hagut de consultar el voluminós expedient que es conserva a l’Arxiu Municipal de Llíria.
Antiga entrada principal amb arcs de la masia.
Quan la Casa de Camp era propietat de l’IRYDA, l’Ajuntament ja féu gestions per aconseguir la cessió de la masia. Posteriorment, quan passà a mans de la Generalitat Valenciana, ho tornà a intentar en el 1991, però sense èxit les dues vegades. I ara ve el que és més sorprenent. Incomprensiblement, el 8 de març de 1989, la Direcció General de Desenvolupament Agrari de la Conselleria d’Agricultura cedeix gratuïtament la Casa de Camp a una empresa particular, la Cooperativa Mas del Capellà que ja tenia una altra masia utilitzada com a granja escola al terme d’Olocau. L’escriptura de cessió s’atorgà el 23 d’octubre de 1992 amb la finalitat de fer una granja escola i se’ls donava un termini de 8 anys per portar endavant el projecte. Si passats els 8 anys no s’havia fet la granja escola, la propietat tornaria a la Generalitat. Segons l’escriptura de cessió gratuïta, la masia està construïda sobre una parcel·la de 12.480 m2, més unes terres annexes amb una extensió de 6.260 m2. Els edificis construïts tenen una superfície aproximada de 4.000 m2. Tot valorat, segons el preu de l’escriptura, en 305.612 pessetes.
Espoli en l’accés principal de l’edifici residencial.
L’Ajuntament de Llíria tornà a demanar a la Conselleria d’Agricultura la cessió de la masia, cosa que novament denegaren. L’any 1993 la Cooperativa Mas del Capellà inicià l’expedient per sol·licitar a l’Ajuntament la concessió de la llicència per a rehabilitar la masia, a la qual cosa s’oposà la Corporació Municipal perquè havia tornat a demanar la cessió. En un escrit del regidor d’Urbanisme de Llíria, Manuel Civera, dirigit el 16 de novembre de 1993 a la Conselleria d’Obres Públiques, manifestava que s’havien portat a terme “numerosas gestiones para incorporarla (es refereix a la masia) al patrimonio municipal, y no encontrando justificado bajo ningún concepto que un bien que ha sido de la Generalitat Valenciana pueda pasar bajo una cesión gratuïta a una empresa particular sin haber recibido este Ayuntamiento ninguna notificación o audiencia para poder solicitar su adquisición, siendo esto de especial gravedad en un edificio catalogado por el ordenamiento urbanístico vigente”.
El 7 de març de 1994, el regidor de Medi Ambient, Vicent Lis, demanà a l’Ajuntament iniciar l’expedient d’expropiació de la masia. Un mes després, el Ple de la Corporació Municipal començava les gestions per a subscriure un conveni amb la Cooperativa Mas del Capellà i fixar les condicions en què la masia podria cedir-se a favor del municipi. Aquest conveni tenia unes clàusules molt interessants i es signà el 3 de gener de 1995. La Cooperativa cedia gratuïtament a l’Ajuntament la masia a canvi d’autoritzar el desenvolupament d’un projecte de centre juvenil durant un termini de 12 anys. Però al cap d’uns quants mesos hi hagueren eleccions municipals i canvià el signe polític de la Corporació i no sé per quin motiu aquest conveni no s’executà. Finalment el 26 de gener de 1998 el Ple de l’Ajuntament aprovà comprar la masia a la Cooperativa Mas del Capella per un preu de 10 milions de pessetes. Aquest preu es justificà com a compensació per les millores i el manteniment en la masia que havia fet la Cooperativa des de la seua cessió gratuïta en el 1992 fins a finals de 1997.
Estat dels trulls amb els dipòsits on els carros descarregaven el raïm.
Tant d’esforç per part de l’Ajuntament per adquirir la Casa de Camp, de què ha servit? És trist reconéixer l’evidència en deixar perdre una masia que a més estava protegida per la normativa municipal. Vist des de l’actualitat quin ha estat el resultat final, és lamentable admetre que la masia haguera estat millor conservada en mans de la Cooperativa Mas del Capellà; almenys els edificis estarien actualment en condicions i en ús i no en l’estat d’espoli i ruïna en el que es troben.
Abans que l’Ajuntament adquirira la masia, aquesta ja estava sofrint un cert deterioro perquè les instal·lacions ja no s’utilitzaven. Però sembla que poc temps després d’adquirir l’Ajuntament la Casa de Camp, s’intensificà el procés de deteriorament agreujat perquè no sabien què fer amb unes instal·lacions tan enormes. Aleshores es quan s’inicià el llarg procés de saqueig que afectaria a la integritat arquitectònica dels edificis.
Estava clar que l’Ajuntament a soles no podia fer front al manteniment i restauració d’uns edificis tan grans. Però la seua obligació com a propietari era haver-li buscat un ús i haver aconseguit ajudes i recursos en altres administracions, o fins i tot en l’empresa privada per portar endavant la restauració i posada en valor. Però s’optà per no fer res de tot açò i abandonar la propietat.
Una part de la bodega amb el sostre enderrocant-se. A les parets es veuen les restes de les bigues serrades que sostenien els tonells que foren robats.
Dins dels actes commemoratius del 750 Aniversari de la Carta de Poblament, el 21 de febrer de 2004 organitzàrem una excursió amb dos autobusos per visitar la Casa de Camp. En aquella visita ja ens donàrem compte de les condicions lamentables en què es trobava la masia a causa de la desídia, de l’abandó i del vandalisme produït en els anys anteriors. S’havien arrancat i robat portes i finestres, taulells, adorns, baranes de fusta, escalons de pedra, tots els nombrosos tonells de les bodegues i tot el que tinguera un interés econòmic o per als antiquaris. Fins i tot havien espoliat la majoria del paviment de les diverses dependències, amb els mosaics de Nolla de l’edifici residencial. Aquesta situació ja la vaig denunciar l’any 2007 en la publicació del llibre del 750 Aniversari. Però el procés de degradació de la masia continuaria en els anys posteriors fins a uns límits impensables, saquejant fins i tot la part arquitectònica dels edificis, tallant bigues de fusta i afonant els sostres i les teulades. Així, en el 2008 la policia sorprengué i detingué a una persona que estava actuant en una de les naus laterals de la masia, el qual, amb una motoserra estava tallant les bigues de fusta que sostenien el sostre, format per cabirons, rajoles i teules, el qual s’enderrocà. Es denuncià el robatori i el saqueig al Jutjat i l’Ajuntament valorà els danys produïts en aquesta nau en 83.769 euros. A més, en diverses dependències hi ha teulades que s’estan desplomant. Pel que fa a la part de la vivenda, així com les cambres, tenen els sostres amb nombrosos forats i moltes parets mitgeres de la part residencial estan enderrocades, per la qual cosa tots els edificis estan plens d’enderrocs i els exteriors amb brosses altes que donen una imatge de total abandó. És veritat que portes i finestres de la part baixa es tapiaren amb blocs i es posaren portes de metall. Però és que fins i tot aquestes portes també les han arrancat i se les han emportat. Així que actualment qualsevol pot accedir lliurement a l’interior de la masia.
Vista parcial dels edificis des del pati interior i estat de les teulades que en alguns llocs ja s’han caigut.
El que més crida l’atenció són els nombrosos anys d’abandó que ha patit la Casa de Camp, res més que 18 anys, període durant el qual ha governat Llíria diverses corporacions municipals i ninguna li ha donat una solució eficaç per a conservar-la. I el que és més llastimós és que durant eixos 18 anys hi ha hagut en la societat anys de creixement econòmic, on hi havia diners en més abundància, i per això haguera estat més fàcil trobar-li una financiació. A part, que la masia encara no estava tan deteriorada. Ara estem immersos en una crisi econòmica que ja dura massa anys i on les administracions públiques tenen pocs recursos, cosa que dificulta encara més buscar una solució econòmica a la Casa de Camp.
Estat d’una de les cuines.
Què es pot fer ara? La masia és actualment una ruïna que costaria molts diners restaurar-la. Abans de res, el que caldria fer és saber quin ús se li vol donar als edificis: alberg rural, granja escola, turisme rural, aula de natura…La seua bona situació geogràfica (als peus de la Concòrdia) i estar ben comunicada (al costat de la carretera de Casinos a Alcubles) hauria de facilitar la seua recuperació buscant-li un ús adequat. Després caldria veure què es pot salvar dels actuals edificis, sabent que hi ha dependències que serà impossible recuperar-les. Però sobretot, que mai més torne a repetir-se el mal exemple de la Casa de Camp. És una obvietat recordar-lo però la missió dels Ajuntaments és preservar en condicions el patrimoni públic i més encara si aquest patrimoni anteriorment l’havien protegit des de 1985, incloent-lo en el Llistat del Patrimoni Natural, Arquitectònic i Historicoartístic del Pla General d’Ordenació Urbana de Llíria.
Vista general dels exteriors de la Casa de Camp en una imatge datada als anys seixanta quan encara estava en plena explotació.
