EL VOT DE LES DONES A ESPANYA.
1979-2019: 40 ANYS D’AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS
Coincidint que el pròxim 3 d’abril es compliran quaranta anys de les primeres eleccions municipals de la democràcia, pense que és un bon moment per parlar de les dones i el dret al vot, de la participació de les dones en la política municipal i de les primeres dones que el 1979 es van presentar a Llíria a les candidatures municipals. Per això publicaré una sèrie d’articles, sis en total, que comença amb el d’avui, que repassa de manera general, el vot de la dona a Espanya i acabarà amb els dedicats a les primeres dones que van obtenir l’acta de regidores al nostre Ajuntament.
L’Estatut Municipal, del 8 de març de 1924, aprovat durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), reconeixia que les dones, en les eleccions municipals, podien ser electores i elegibles, disposant l’article 51 que en el cens electoral de cada municipi es formaria un apèndix integrat per les espanyoles, majors de 23 anys, no subjectes a pàtria potestat, autoritat marital ni tutela, es a dir, les vídues i solteres amb casa pròpia, que visqueren independents i que figuraren al capdavant del padró. Estaven excloses, doncs, les casades i les prostitutes. A més, en l’art. 84.3 s’assenyalava com a elegibles a aquelles «dones cap de família, mentre no perden aquesta condició». Aquestes eleccions mai van arribar a celebrar-se, amb la qual cosa les dones ni van poder votar ni van poder ser elegides.
A l’any següent, en l’Estatut Provincial, es reconeixia també el dret electoral a les dones en les mateixes condicions, però de nou mai van poder exercir-lo, encara que fos només les dones casades i vídues, perquè les eleccions mai es van celebrar.
En 1927, havent estat dissoltes les Corts Generals, es va constituir una Assemblea Nacional Consultiva, els membres van ser designats pel règim, no elegits, i es va autoritzar que «a ella podrán pertenecer, indistintamente, varones y hembras, solteras, viudas o casadas, éstas debidamente autorizadas por sus maridos y siempre que los mismos no pertenezcan a la Asamblea». Aquesta participació controlada va donar com a resultat que de la llista dels 429 components, quinze foren dones, encara que no totes, per diversos motius, arribaren a prendre possessió, i que la malaguenya Concepción Loring i Heredia fes història en ser la primera dona que el 23 de novembre de 1927, intervinguera en una assemblea política espanyola.
Aquesta Assemblea Nacional va elaborar un projecte de Constitució que, d’haver arribat a aprovar-se, hauria significat un gran pas per a les dones, ja que l’article 55 preveia el vot integral per a tots els espanyols sense distinció de sexes.
La Constitució de 1931 de la Segona República, va reconèixer per primera vegada a Espanya el sufragi femení i tot i que en les eleccions a Corts Constituents que es van celebrar al juny de 1931 només van poder votar els homes, a les dones se’ls va reconèixer el dret al sufragi passiu , és a dir, podien presentar-se com a candidates però no votar. Tres dones van resultar elegides, Margarita Nelken en les llistes del Partit Socialista Obrer Espanyol, Clara Campoamor a les del Partit Republicà Radical i Victòria Kent a les del Partit Republicà Radical Socialista, i les tres van tenir un destacat protagonisme, especialment les dues últimes, al debat sobre la concessió del dret al vot a les dones, aprovat el 9 de desembre de 1931, la primera per defensar el vot per a les dones i la segona per la seua reticència. La primera vegada que les dones van poder exercir el dret al vot en tot el territori espanyol va ser a les eleccions generals celebrades el 19 de novembre del 1933.
La dictadura de Franco va anul·lar les eleccions lliures i amb això, òbviament, tant el 
sufragi masculí com el femení. Posteriorment va restaurar tots dos per als referendums; segons l’artícle 2 de la Ley de Referéndum de 22 de octubre de 1945 que deia: «El referéndum se llevará a cabo entre todos los hombres y mujeres de la Nación mayores de veintiún años», i així, en els referèndums de 1947 i 1966, que segurament hagueren de ser l’únic cas de sufragi universal en el sistema franquista, pogueren votar dones i homes.
L’any 1968 es va modificar la Llei de Règim Local, concretament els artícles relatius a l’elecció de regidors pel terç familiar en el sentit que s’inclogueren entre els electors i els elegibles a la dona casada donat que semblava lògic que si les dones casades eren electores per designar als procuradors en Corts de representació familiar, havien de ser-ho també en la designació dels regidors del terç de representació familiar, que fins aleshores només eren elegits pels veïns caps de família.
Els vots per sufragi universal, tant femení com masculí, es van tornar a exercir el 1976 al referèndum sobre el Projecte de Llei per a la Reforma Política.
I les dones recobrarem el nostre dret.
El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions generals en democràcia, i ningú va posar en dubte que les dones tinguerem el dret de votar i ser votades. Aquesta legislatura es va denominar Constituent perquè va tindre la comesa de redactar la Constitució aprovada el 6 de desembre de 1978. En aquell Congrés del Diputats hi havia 21 dones, mentre que en el Senat hi havia 6 dones. Un cop aprovada la Constitució es van celebrar novament eleccions l’1 de març de 1979 i 24 dones van ser triades per ocupar un escó al Congrés dels Diputats i només 6 al Senat.
Asunción Cruañes, una de les primeres diputades de 1977, en unes declaracions de 2007 en El País, va dir: «La nostra missió, per damunt dels partits als quals pertanyíem, va ser tornar la dignitat a les dones, que vivíem en una situació d’inferioritat de drets insòlita a l’Europa del segle XX».
El mateix any, el tres d’abril de 1979, quan havien passat quaranta-sis anys que les dones havien pogut votar i ser votades per primera vegada a Espanya, es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques. D’allò fa enguany quaranta anys, temps suficient per fer un poc de memòria i recordar, tant a les dones que van participar en les candidatures, com a les que foren elegides les primeres regidores a Llíria en democràcia, recuperant el dret i la dignitat.
