(Josep Mª Jordán Galduf). Això era un temps en què hi havia un poblat mariner a València que es deia el Poble Nou de la Mar. Al llarg dels segles XVIII i XIX aquest poblat es va convertir progressivament en una zona d’interés com a lloc de descans i d’oci. Per això, al costat de les velles barraques de pescadors, a poc a poc s’hi van construir una sèrie d’alqueries noves que pertanyien a famílies benestants de la ciutat. Es conformà així un barri més ampli i dinàmic, el Cabanyal Canyamelar, que fou annexionat al municipi de València l’any 1897, però que mantingué una vivència com a nucli autònom durant bona part del segle XX. Un barri que, junt amb el Grau i la Malva-rosa, defineix l’espai marítim del nord de la ciutat.
De tot això ens parlà Miguel Arastey Carsi a l’Escola d’Adults de Llíria, amb una emoció i una enyorança que va transmetre a tot l’auditori. Al cap i a la fi, han estat moltes les generacions de llirians que anaven a la platja de les Arenes i al port utilitzant el trenet de via estreta, de primer en direcció a l’estació del Pont de Fusta i després a la mar. L’antiga estació del tren dels poblats marítims, hui ja desapareguda, es trobava al carrer d’Eugènia Viñes. Aquest nom és el d’una dona que tenia una gran fortuna arran el negoci del tràfic d’esclaus i que tractà de llavar la seua mala consciència finançant la construcció del Sanatori del Carme.
BenQ Digital Camera
La casa familiar de Miguel es trobava al carrer de la Barraca, paral·lel a l’eix principal de El Cabanyal que és el carrer de la Reina. El nom d’aquest carrer es deu a la Reina Isabel II que va estiuejar al Cabanyal molt de temps i que va ocupar la casa que hui és la Biblioteca del barri. Una casa que junt amb uns altres edificis, molts dels quals de caràcter modernista, donen una notable personalitat al Cabanyal, com ara El Casinet de la Societat Unió Musical de Pescadors o l’antiga Llotja de Peix. La riuada de 1957 afectà considerablement els poblats marítims i féu desaparéixer alguns dels monuments que hi havia. L’aigua va cobrir la planta baixa de totes les cases del Cabanyal i el Sanatori del Carme hagué de desallotjar-ne els malalts.
Miguel ens va mostrar fotografies que testimoniaven la vida del barri en un passat més o menys llunyà: el Balneari de les Arenes amb l’esplèndid pavelló neogòtic, les piscines plenes de glamur, un restaurant construït dintre del mar, els banys termals, les famílies gaudint de la platja a l’estiu. Mentrestant, els assistents a la xarrada completaven el relat de Miguel amb les seues vivències pròpies: la del viatge amb el trenet, la de la passejada amb barca pel port, la del dinar als berenadors damunt l’arena. I s’hi esmentaren noms de personatges com Blasco Ibáñez, Joaquín Sorolla, Mariano Benlliure, Eduardo Escalante, Josep Renau, vinculats d’una forma o altra al Cabanyal. I llibres que documenten una certa època del barri com La Ciutat de València de M. Sanchis Guarner o Tranvía a la Malvarosa de Manuel Vicent.
L’enyorança, la nostàlgia, la sensació de mancança de persones ben estimades, de plaers senzills i del pas del temps, units a carrers, llocs, oficis i paisatges. Tot això fluïa en aquella xarrada de Miguel Arastey Carsi sobre el Cabanyal.
